TERRA DE TROBADORS
què és literatura?
«Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s’arriba a la meta com si no, en tots dos casos l’amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l’home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador.»
«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»
A partir d'aquests fragments, podries pensar una definició
«Com més gran era la càrrega, més fortes eren les seves espatlles. No era conscient de la seva força. La submissió no era inherent a la seva natura. Com més fort era l’atac, més ganes tenia de lluitar.»
«La ment té una immensa capacitat d’oblit. Providencialment; si no fos així, en el caos de records fútils, seria impossible recordar-se de res d’útil o de coherent. (…) .»
Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N’hi ha que enraonen interminablement, s’embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d’altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d’escacs amb pasta de sabó[…]”
"Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. Es cega.
D'un cop de roc llençat am massa traça,
el bailet va desfer-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca es cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni am ses companyes, no: ve tota sola.
Ses germanes, pels singles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan sonar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria."
M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! -dits llargs, pell blanca, ungles polides-. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts dels racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. El meus ulls que eren els teus -jo veia el món com tu el miraves-captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous […]”
“Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.
Déu digué: “Que hi hagi llum”. I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el primer dia.
​
​
—¿On collons l’has après aquest pas de tango?
—Al college, Mestre.
—No diguis collonades.
—Si vol l’hi ensenyo.
—Posa’t això a sobre, au.
—¿Quina cara tinc?
—La teva.
—Ok.
Soroll de cadena. Després d’aixeta, i raspall de dents. Llavors res més. La porta es va obrir i en Gould estava en pijama. La Shatzy el va mirar, immòbil.
—¿I això què significa?
—El què?
—Aquella televisió.
—És una ràdio.
—Ah.
"Vaig començar a preparar el sopar a la cuina, i el pis es va anar omplint de vapor. L’Iwakura es va quedar a la sala, llegint un llibre i escoltant música. El cel es va anar enfosquint. Quan de tant en tant obria les velles finestres per canviar l’aire embafat, entrava un vent fred que travessava tot el pis."
