LLIBRES
"SALVAR ELS MOTS, SALVAR LA LLENGUA"
CEMENTIRI DE SINERA
El llibre consta de 30 poemes curts que recull reflexions sobre la mort, Déu, la solitud i el temps perdut enmig del seu naufragi personal i del país, produïts per la guerra civil.
Passeig interior i exterior fins acabar al cementiri i a la mort simbòlica de Salvador Espriu.
L'exterior Sinera
L'interior els records i les emocions que se li desperten.
Sinera com el paradís perdut.
És una elegia que porta a la reflexió profunda sobre la pàtria, la guerra, la vida, la mort.
Vagareja amb un compàs lent, sol sense cap alè humà i repassa tot allò que forma part de la seva vida i del seu passat.
Anàlisi
Poemes
Minitítulo
ANTÍGONA
Salvador Espriu va escriure una peça dramàtica, Antígona, de l’1 al 8 de març de 1939, a la ciutat de Barcelona acabada d’ocupar per les tropes dels insurrectes contra la República espanyola.
Per raó del nou ordre que imposaven, que comportava la desaparició pública de la llengua catalana, l’obra no va ser publicada llavors i no veié la llum fins a 1955.
Cinc anys més tard, Espriu va reescriure el drama; aquesta nova versió no fou publicada fins a 1969. Aquesta Antígona de 1969 va ser des d’aleshores el text imprès.
El punt de partença de la història és l’enfrontament pel poder dels dos fills mascles d’Èdip, rei de Tebes.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
UN DEBAT ENTRE ÈTICA I POLÍTICA
Antígona, filla d'Èdip rei de Tebes, ha vist morir els seus dos germans Etèocles i Polinices l'un per mà de l'altre, en una guerra civil que ha acabat donant el poder al seu oncle matern Creont; com que Etèocles defensava la ciutat i Polinices, exiliat, l'atacava, el nou sobirà ha decretat que el primer rebi honors fúnebres i el cos del segon sigui abandonat a voltors i gossos. Antígona no ho pot sofrir i desafia el decret de Creont mirant de cobrir amb una mica de terra el cadàver de Polinices. La inflexible convicció de la noia que ambdós germans han de ser tractats iguals, que ara que són morts ha de ser restituïda la igualtat entre els dos, duu Creont a la crispada i injusta decisió de condemnar-la a morir.
Aquest enfrontament entre Antígona i Creont no ha cessat de trobar-se en el centre del debat sobre la dignitat i els límits de la condició humana i sobre el sentit tràgic de la vida i de la història —sobre ètica i política, en definitiva.
Abans de llegir Antígona...
LA PELL DE BRAU
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
...
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
Salvador Espriu
"La pell de brau"
