Definició

Finals del segle XVI fins a començaments del segle XVIII.
El Barroc s'oposa al període renaixentista tant en l'àmbit artístic com en el del pensament.

 

A l'entrar al segle XVII, per una crisi religiosa, política, econòmica i cultural, l'ésser perd l'optimisme i la confiança en la raó característiques del Renaixement.

 

Període de desconfiança, tant del món com de la mateixa humanitat.

 

Pel que fa a l'art, hi ha una clara potenciació de la forma, que en literatura es concretarà en una exploració dels recursos de la retòrica, sintaxi i versificació.

 

El Barroc és el període del recarregament conceptual, amb un evident gust pel contrast i la paradoxa.

En general, l'actitud, la temàtica i l'estil propis del Barroc responen a una sensació de frustració i desengany individual i col·lectiva de la societat.

 

Les reaccions davant el desengany són diverses:
-Protesta, sobretot en escrits polítics, religiosos i morals.
-Inquietud metafísica i espiritual que transcendeix la realitat.
-Evasió, centrada en la literatura de circunstàncies i en l'estètica pura.
-Conformitat i acceptació dels esdeveniments (actitud estoica).

​

Alguns dels temes recurrents del Barroc són:

- L'engany i l'aparença de les coses del món.

- La vida com a contradicció i lluita o com a camí cap a la mort.

- La indefugibilitat del pas del temps, la brevetat i la inconsistència de la vida.

 

L'afany de fugida del món portarà sovint a temes o motius aparentment frívols -de caire obscè i escatològic-.

​

Es distingueixen dos corrents dins la literatura barroca de tradició castellana:

- El conceptisme (caracteritzat per un ús desmesurat del "concepte", és a dir, del fet d'establir relacions mentals entre dos elements creant metàfores, paradoxes etc.)

- El culteranisme (que posa especial èmfasi en la forma i en els elements cultes i mitològics, encara que també fa ús del "concepte").

​

L'estil propi del Barroc respon a l'enderrocament dels conceptes de proporció, harmonia, equilibri, recerca de la bellesa, propis del Renaixement.

 

L'objectiu principal de l'art i la literatura barroques era impressionar i impactar l'espectador o el lector.

 

Per això, la llengua fou sotmesa a una intensa reelaboració d'acord amb els nous gustos. Entre els processos violents a què el llenguatge fou sotmès per tal d'excitar la sensibilitat del públic, cal destacar:

-El contrast entre conceptes transcendents (vida/mort, realitat/il·lusió), que es concreta en l'ús de l'antítesi i la paradoxa.
-La deformació i la caricatura.
-L'artificiositat: a més dificultat, més bellesa: estil retòric, frases llargues, llenguatge culte, etc.
-L'exageració: l'ús de la hipèrbole
-El dinamisme i el vitalisme: l'ús de l'hipèrbaton

 

​

​

La literatura barroca als Països Catalans

En aquesta època, pel que fa a la literatura culta en català, trobem un trencament amb la tradició literària del país.

 

Molts dels autors dels Països Catalans adoptaran el castellà com a idioma literari, especialment al País Valencià i a les Illes Balears.

 

Els autors que escriuran en català, no prendran com a model els clàssics catalans, sinó que s'emmirallaran en els autors contemporanis castellans -Góngora, Quevedo o Calderon de la Barca-. La literatura castellana el seu principal punt de referència, i en part per això trobem en les obres catalanes del segle XVII una marcada castellanització, tant en l'aspecte lingüístic com en el de models literaris.

 

Una altra carència afegida a la literatura barroca catalana és la manca d'edicions de l'època d'autors catalans. Els editors, per raons de mercat, preferien publicar autors castellans. Les obres catalanes passen a ser llegides per cercles reduïts. 

 

 

 

Francesc Vicent Garcia

Conegut amb el nom de "Rector de Vallfogona", és l'autor més representatiu del Barroc en la literatura catalana.

 

Vicenç Garcia conrea els gèneres poètics propis dels escriptors castellans del segle XVII.

 

La seva obra, no gaire extensa.

 

Els temes que tractà foren els esmentats com a característics del Barroc:

- El desengany, el temps que passa, la soledat, la mort, etc.

 

L'estil emprat:

- Culteranisme pel que fa al to greu i seriós de la seva poesia amorosa.

- Conceptisme pel que fa a la poesia burlesca, obscena i escatalògica. La més coneguda.

 

Durant el segle XIX, a aquesta vessant més barroera és el que es coneix amb el nom de "vallfogonisme", corrent poètic popular sense gaire interès literari que mantingué viu el "prestigi" del Rector.

 

Així, se li atribuïren composicions que mai havia escrit i en el seu nom se n'escriviren moltes que deformaren la seva imatge.

 

 

 

 

 

Literatura popular: